El somni de Montserrat (versió català)

Ara me n’adono perquè se'm feia tan difícil qualsevol moviment quan he obert els ulls aquest vespre, i la duresa d’aconseguir fer unes passes oscil·lants i sigil·loses des del camí de la meva habitació fins arribar al balcó que mira al mar. Ha estat per aquest somni tan punyent de la nit passada que ens enfilava a tots fins a l’arribada de la muntanya de Montserrat. I anàvem a peu, molt de pressa, sota l’auspici d’aquells que anomenàvem els grocs i que pertanyien al centre excursionista El Cim.

Era un somni exuberant, ombrívol i inconnex, com acostumen a ser els somnis. Primer de tot, hi havia molta llum i veia cares conegudes i d’altres que no, però totes eren somrients i expectants. Però, de sobte, es feia fosc i començava a caure un pluja suau i tendra. Se sentia gent que demanava l’hora cada vint minuts, i sumaven i restaven el temps del rellotge i mai no es conformaven perquè volien que tot passés ràpid, més ràpid. I, com si fos una premonició d’alguna cosa que hagués de passar tot seguit, cridaven que ja es veia l’hotel Don Cándido de lluny, amb lletres vermelles i brillants al fons de la nit.

Amb tot, hi havia un joc de clarobscurs i llums artificials, llanternes estridents que et cegaven la mirada d’un cop, mentre que la lluna en fase creixent, gairebé plena, impactava fins i tot al marxaire més distret. –“483 i 558!”, cridava un groc buscant les persones que duien aquest número d’identificació a la marxa mentre la resta omplia insaciant l’estòmac. –“On són?”, ens preguntàvem encuriosits els altres marxaires. De cop i volta, ens vèiem abocats a aquest caminar excessiu, pujades i baixades, i amenaça de tempesta que, per sort, no ens arribava mai.

A les quatre de la matinada desitjava sortir d’aquest somni. Érem a nou graus centígrads. Hi havia molta boira, humitat i un fred insultant. Però ja estava atrapada i involucrada en aquesta història. No podia deixar-la anar com si res.

I així com succeeix als somnis, les coses anaven passant sense saber ben bé perquè. I ningú no sabia explicar perquè havíem arribat a l’estació de Vacarisses quan ja s’havia fet de dia. Això sí, cames ajudeu-me, veia la gent, arronsada en un camí de pedra enfangat, que anava a corre-cuita com si s’hagués de recuperar el temps perdut. En aquest cas, una hora.

Al preludi, ja hi érem a Monistrol. Aleshores, Montserrat era amagada rera la boira. Sense pietat, vam rematar el camí, mentre els versos del poeta Antonio Machado perdien tot el sentit, doncs el camí ja estava fet. El moment àlgid eren els 400 esgraons –que déu n’hi do qui a més a més de pujar-los els compta com si fos un entreteniment qualsevol. El somni acabava amb l’aplaudiment molt fort que s’escoltava a l’arribada al cim, la meta. Llavors m’he despertat al capvespre. No me’n recordo de res més però de ben segur que tot ha estat un somni perquè… per què voldrien més de 500 persones caminar 14 hores tota la nit i recórrer 53 quilòmetres?

És curiós, ja és la novena vegada que ho somio.